Comencem l’any i el trimestre amb energia, amb més cursos i més cultura en francès, i amb les paraules de Jacques Brel per expressar els nostres desitjos.

Bonnes fêtes de fin d’année !

On se retrouve le 9 janvier

«En els meus films, reconeix Alain Guiraudie, la proporció d’homosexuals és enorme en relació amb la vida real.» És veritat. Si no fos que a Le roi de l’évasion (més vodevil i menys intel·lectual que Pas de repos pour les braves o Voici venu le temps: decebedor per al seu petit cercle de fans) el protagonista (Ludovic Berthillot), venedor de tractors al Sud, n’està tip de ser gai. Havent tants heteros a la Terra, pensa, això vol dir forçosament que tenen raó: no seria que la verdadera vida se li escapa.
I vet aquí justament que la “Fanny” local, una petita meravella bruna, esvelta, novel·lesca
(Hafsia Herzi, descoberta a La graine et le mulet), perd el cap per aquest “nounours” (os de
peluix) que ja té la quarantena. Ella és esplèndida; ell, no tant. Però que més dóna el flascó
quan un està ebri. Tots dos s’embalen, fugen al camp, perseguits per la policia i els pares, que, des que el món és món, semblen viure només per oposar-se a les passions dels amants. No cal esforçar-se tant: tot i la passió de la seva estimada, després d’algunes abraçades fogoses en els prats, “nounours” torna a la raó…
No és pas aquesta improbable història d’amor la que sedueix més: per cert, Guiraudie sempre ha tingut dificultats a l’hora d’elaborar els seus guions, que moltes vegades perden força. En canvi, té un do per als diàlegs (bonics, divertits, evocadors) i per a uns papers secundaris que semblen venir de la millor època del cinema de Mocky. Tots són excel·lents, en una barreja de pintoresc i d’irrealitat. El pare ofès. El seductor dels boscos. L’avantpassat rondinaire. I, sobretot, el poli tranquil, impassible, omnipresent (François Clavier), amb la cara i el posat d’Alain Juppé. Irresistible…
Guiraudie és, bàsicament, un imaginatiu. A Voici venu le temps, es divertia inventant una
llengua i un país imaginaris. Aquí ha tingut la idea d’una planta afrodisíaca, els dourougnes”,
d’efectes especialment desinhibidors –Viagra + EPO, elevats a la potència 10–. Un pagès
insignificant els cultiva discretament. Però quan aquests “dourougnes” s’escampen entre la
població local de la tercera edat (i fins i tot de la quarta), els seus efectes devastadors no es
faran esperar… Tots aquests gais mai no seran portada a la revista gai-lesbiana Têtu. Arrugats sí, però no pas baldats (en absolut!), prediquen, malgrat els rondinaires i els perversos, una moral flexible i una filosofia elegíaca. El seu director, també. Aparentment, és un profeta hedonista –que el converteix en un agradable ovni en aquests temps sinistres, en què fins i tot la carn és trista–. Al final de la seva petita història, imagina en un mateix llit sis avis –homosexuals, bi- o senzillament sols– arraulits els uns contra els altres, entre sexe i tendresa. I heus aquí com de sobte ens diverteixen o ens emocionen. O fins i tot les dues coses alhora. Pierre Murat (Télérama)

SINOPSIS
Armand Lacourtade, venedor d’eines de conreu, no suporta la seva vida de solter homosexual. Quan coneix a Curly, una adolescent fresca, es canvia de vorera. Perseguits per tots, afronten tots els perills per a viure aquest amor prohibit. Finalment constitueixen una estranya parella. Però és veritablement el que somiava Armand?

Al voltant del pati tindrem vàries paradetes amb xocolata belga, llibres infantils francesos i vi calent (per als adults, clar!).

Entre les 5 i les 7 de la tarda us convidarem a gaudir de tres tallers de manualitats:

 - un taller de pasta de sal per als més petits, on aprendran a crear formes de Nadal: de 3 a 6 anys.

- un taller de postals de Nadal per als més grans : de 7 a 11 anys.

- un taller on us ensenyarem a fer fruita “disfressada”: de 12 a 99 anys.

Al final de la tarda projectarem la pel·lícula “Astérix et Obélix : Mission Cléopâtre” de Alain Chabat amb Gérard Depardieu, Christian Clavier, Jamel Debbouze i Monica Bellucci.

Ja us hi podeu inscriure … les places són limitades !

SINOPSIS

Simon, de 40 anys, treballa com a psicòleg en el departament de Recursos Humans d’una gran empresa. Un dia, demanen a Simon de fer una investigació confidencial sobre el gerent general, sobre el seu estat mental. Accepta difícilment, però quan entra en els fantasmes d’aquest home, Simon entra en els seus propis fantasmes …

CRITICA

La veu és metàl·lica; la dicció, precisa. Simon enumera les seves funcions. És psicòleg especialitzat en aquesta matèria primera anomenada recursos humans. Un tècnic aplicat, al servei d’una gran empresa franco-alemanya; un engranatge eficaç dins la màquina de control per tal de galvanitzar, desengreixar, les tropes. Manipulació, manual d’instrucció. Mentre explica, joves dirigents omplen la imatge: siluetes negres i pàl·lides en un decorat d’un blanc d’hospital, com corbs en un laboratori. Amb aquesta primera escena, la intenció de Nicolas Klotz i de la seva còmplice, la guionista Elisabeth Perceval, apareix clarament. S’adapta de manera prou fidel el text de François Emmanuel (1), de denunciar la mola liberal, com havia estat el cas dels sense sostre de Parias, i del destí reservat als sense papers a La Blessure, els dos primers fulls d’un tríptic sobre la societat contemporània, ficcions fetes a a partir de recerques documentals. Però tot i que aquest film és clarament polític, aprofundeix en el tema més enllà del pamflet.

Així, Simon treballa curosament en la recerca de les baules més febles de la cadena de producció per facilitar-ne l’eliminació. Se li confia una missió “delicada”: investigar un dels dirigents, Mathias Jüst, que, pel seu comportament depressiu, comença a ser motiu de preocupació. El psicòleg descobreix amb dolor quines són les seves responsabilitats i, per tant, la seva pròpia humanitat, ja que Mathias Jüst, com Karl Rose, el director que ha encarregat la investigació, és clarament un fill del nazisme. Aquesta és la pedra angular del film, la clau de volta d’una reflexió complexa sobre les relacions entre el context socioeconòmic actual i els aspectes més obscurs de la història occidental. Efectivament, durant la seva investigació, Simon rep d’un misteriós corresponsal una nota de 1942 que descriu amb freda precisió com millorar el rendiment de l’extermini. Paraules buidades de la seva substància esgarrifosa, per permetre l’obediència i l’eficàcia. Paraules que són un eco inquietant del llenguatge empresarial actual i del treball diari de Simon.

Tampoc es tracta aquí d’equiparar el liberalisme amb l’horror nacional-socialista, sinó més aviat de fer veure i pensar la manera esfereïdora en la qual s’inscriu la ideologia actual, en un continu històric, i allò que les nostres societats contenen de violència organitzada i anònima. Amb un estudi del llenguatge entès com una arma ideològica potent i seu suprema del poder, en el qual l’home és només una “unitat”, una “peça”, el film és el retrat fascinant d’una societat. Mathieu Amalric, de mirada inescrutable, carrega amb intensitat els turments d’aquest dirigent al principi tan semblants als dels altres, rivals implacables dividits entre un conformisme de pa sucat amb oli i una animalitat visceral. Pel que fa a Michael Lonsdale i Jean-Pierre Kalfon, encarnen els grans patrons amb una opacitat d’alegria.

En aquest inquietant trencaclosques, thriller a la vegada polític i psicològic fet de llargues seqüències clarobscures, cada primer pla sobre un cos, sobre els esclats afilats d’una “rave” o la grisor encoixinada d’un despatx, suggereix un canvi de la realitat, al límit del que és estrany. Una experiència formidable. (Télérama)

Alexandria és un entorn virtual per anar més enllà de la classe, on podràs:

» Descarregar els recursos pedagògics del curs

» Comunicar-te amb el teu professor i els teus companys, amb missatges personals o de grup i a la zona de xat.

» Compartir documents: penjar les teves creacions, fotos, cites…

» Consultar el calendari del teu curs i tota l’actualitat pedagògica i cultural de l’AF.

Rebràs per correu electrònic el codi d’usuari i la contrasenya (si no el reps, contacta’ns per actualitzar la teva adreça) que et permetran connectar amb el teu curs de francès en tot moment, també durant les vacances: entra a https://af.rocus.net/ i descobreix Alexandria!

Nous avons reçu récemment une proposition de   eltenedor.es

LE FILM:
C’est le monde d’aujourd’hui, et sa puissance aliénante : autoroutes, péages, transports en commun, centres commerciaux. La banlieue et son mélange de néons blafards et d’obscurité désolée. Des êtres s’y frôlent, s’y croisent, tout en restant murés dans leur solitude. Assistante sociale, la quarantaine, Anne-Marie Meier vient de quitter son jeune amant. A moins que ce ne soit lui qui ait mis fin à une relation dont on ne saura pas grand-chose. Maintenant, il y a l’autre, celle qui l’a remplacée, cette inconnue qui partage désormais la vie d’Alex. Curiosité, jalousie, il suffit de peu de chose pour basculer doucement, imperceptiblement, dans le domaine des obsessions maladives. Il suffit de se laisser porter par l’absurde qui nous entoure.

Il y a cinq ans, Pierre Trividic, scénariste (notamment pour Patrice Chéreau), vidéaste, et Patrick Mario Bernard, plasticien, graphiste, avaient signé un drôle de premier film, Dancing, autofiction insolite sur les ombres que l’esprit peut faire surgir. Inspiré d’une courte nouvelle d’Annie Ernaux, L’Autre confirme un indéniable talent de metteur(s) en scène : la caméra mobile, virtuose, ne cesse d’inscrire les personnages sur l’arrière-fond saisissant du grand magma urbain actuel. Ce qu’elle tente de saisir : une identité qui s’affirme puis se délite. A force d’épier une rivale plus ou moins fantasmée, puis des ombres sur le très sophistiqué système de vidéosurveillance qu’on a installé chez elle, Anne-Marie Meier – patronyme très durassien – dérape lentement…

La tentation du fantastique est encore là et, d’une certaine manière, L’Autre évoque aussi bien la puissance suggestive du cinéma de Jacques Tourneur que certains accents de l’horreur japonaise contemporaine – un plan semble emprunté à Dark Water, d’Hideo Nakata. La performance de Dominique Blanc, justement primée à Venise, ramène aussi le film vers davantage de réalisme. Elle offre un saisissant portrait de femme sous influence : la douceur chantante de sa voix contraste avec une agitation de plus en plus « borderline » et il faut voir l’actrice conduire son personnage jusqu’à une très singulière dépossession de soi. Un simple face-à-face avec un miroir suffit alors à faire surgir l’angoisse, ou, pire encore, la peur panique de se savoir à jamais « autre »…

Aurélien Ferenczi TELERAMA (04/02/2009)

Reserveu els vespres dels propers dimecres per al cinema en francès (VOST) als Cinemes Imperial de Sabadell, i no oblideu el vostre carnet d’Amic Estudiant de l’Alliance Française de Sabadell 2011-2012, per gaudir d’una entrada gratuïta per a cada títol.

Us avancem el programa, el qual us anirem detallant cada setmana, i us convidem amb tot el nostre cor a descobrir Foules sentimentales.